El fons del que ha ocorregut aquest dilluns al Parlament ens remet per força al passat. En concret, al que va succeir al Parlament basc quan n’era el president Juan Mari Atutxa. El cas Atutxa i el cas Torrent presenten semblances i diferències. En aquests moments resulta, sens dubte, il·lustratiu i útil recordar els fets que van tenir lloc a Euskadi fa uns quants anys. == Cas Atutxa: Juan Mari Atutxa, president del Parlament basc, va desobeir el Tribunal Suprem, que havia ordenat la dissolució, just després de la il·legalització de Batasuna el 2003, del grup parlamentari Sozialista Abertzaleak. El … Continuar llegint →

Miquel Iceta, sempre un pas per davant, aconsellava aquest cap de setmana no esperar resultats a curt termini del diàleg entre el govern espanyol i el de la Generalitat. Els diré un secret: tampoc cal esperar-ne, de resultats, a mitjà ni a llarg termini. Em refereixo a un acord que pugui satisfer mínimament l’independentisme. La raó és clara: encara que el PSOE cedís (cosa improbable), qualsevol acord que pogués ser acceptable necessitaria almenys el vot del PP o que el PP li donés suport. I el PP no sembla que hagi de canviar radicalment, més ben dit, de girar com … Continuar llegint →

Un dels avantatges de què ha gaudit el moviment per la independència ha sigut, és indiscutible, els molts errors, alguns de fenomenals, com ara la violència de l’1-O, comesos per l’estat espanyol. Sense aquestes espifiades, grans, petites i sovintejades, les coses serien avui dia d’una altra manera, i pitjors per a l’independentisme. Manuel Marchena, i amb ell el Tribunal Suprem, va cometre espifiada una de gegantina quan va decidir preguntar al Tribunal de Justítica la UE, amb seu a Luxemburg, sobre la immunitat d’Oriol Junqueras. Tot i interpel·lar Luxemburg, però, Marchena va tirar pel dret. És a dir, va actuar … Continuar llegint →

A vegades, en intentar filigranes, Miquel Iceta acaba equivocant-se. Ha estat el que li ha succeït amb la qüestió del català a l’escola i la crida del PSC a “flexibilitzar” la immersió, presa de posició interpretada per molts, també dins el PSC, com un atac a un sistema del qual els socialistes són corresponsables. Tot seguit, en recordar el PSC que Catalunya és una nació i que a l’estat espanyol no n’hi ha solament una, de nació, Iceta ha irritat els que havien aplaudit que posés en qüestió la immersió i que assegurés ―sense base― que el sobiranisme s’havia apropiat … Continuar llegint →

El peatge no és gaire car: la investidura a canvi que Pedro Sánchez torni allà on era, és a dir, al diàleg entre els governs d’Espanya i de Catalunya. Rebobinar un any. De fet, aquesta és una operació que hauria de costar més als independentistes d’ERC que als socialistes, ja que l’acumulació de barrabassades comeses per Sánchez en aquest període fan l’alçada d’un campanar. I tenint en compte que és obligació del president del govern, de qualsevol color i condició, fer tot el possible per resoldre un conflicte polític —i de democràcia— com el que hi ha plantejat. Tanmateix, i … Continuar llegint →

Parteixo de tres premisses: la primera és que Pedro Sánchez hauria de ser investit i el govern de coalició entre PSOE i Unidas Podemos posar-se en marxa. Si no fos així, Espanya entraria en una deriva vertiginosa i imprevisible, i de segur molt negativa per a Catalunya. Seria el primer govern de coalició a Espanya de la democràcia, cosa que no és un pas petit. Com poden deduir, no soc partidari del “com pitjor, millor” que sembla dominar en una part notable de l’independentisme. La segona premissa és que ERC i Junts per Catalunya no poden comptar amb la CUP, … Continuar llegint →

Les paraules pesen. Fins i tot en una campanya electoral com aquesta, amb uns candidats com aquests. Només és parcialment cert que, un cop dipositats els vots a les urnes, les paraules poden ser escombrades, i que poden enterrar-se els atacs, els retrets i les promeses. És fals que tot el que ha estat dit pugui ser reduït a zero. No, fins i tot en una campanya com aquesta, amb uns candidats com aquests, les paraules no se les emporta el vent. Almenys no del tot. Les paraules mai perden completament la seva força i, contràriament, acaben delimitant, acaben esbossant, … Continuar llegint →

Un dels grans èxits de Jordi Pujol va ser fer creure tothom que la Generalitat era més del que era. Ho va aconseguir gràcies a un fort i perllongat lideratge. I a una autoritat que s’estenia més enllà de la que corresponia a la seva condició de president de Catalunya. De fet, van ser moltes les vegades que Pujol va xocar amb els representants de l’Estat per defensar aquesta autoritat. Una de les coses que ha fet l’anomenat procés és evidenciar que la Generalitat no sols no és un estat en petit, com Pujol havia fet entendre amb èxit, sinó … Continuar llegint →

Visc aquests dies previs a la sentència amb una barreja d’emocions. D’una banda, tristesa, amargor i enuig davant el que temo que serà una condemna dura, d’un grapat d’anys de presó, per als líders independentistes que han estat jutjats al Tribunal Suprem. De l’altra, estupefacció i alarma davant la manera com una part de l’independentisme sembla que hi pretén respondre. Com que estic convençut que la tristesa, l’amargor i l’enuig davant la sentència i la previsible condemna són compartits per molts, i que, a més, no necessiten gaires explicacions, invertiré aquestes ratlles a tractar d’argumentar el perquè de l’estupefacció i … Continuar llegint →