Gabriel Capone, més conegut com a Al Capone i scareface, és el gàngster mes famós de tots els temps. Va fer la seva fortuna saltant-se l’anomenada ‘llei seca’. Igualment, va fer matar una pila de membres de bandes rivals. Després d’anys de perseguir-lo, l’FBI va veure acomplert el seu afany i Capone va ser detingut. El van condemnar, però no per traficar amb licor, controlar una xarxa de prostitutes o ordenar assassinats a base de bé, sinó per enganyar Hisenda. El país d’origen dels pares de Capone -ell va néixer a Brooklyn i va regnar a Chicago-, Itàlia, Silvio Berlusconi … Continuar llegint →

Arran de la convulsió a Tunísia, Egipte i els altres països àrabs del sud del Mediterrani, molts polítics i comentaristes estan exhibint un poc nivell inquietant. Parlen d’aquest assumpte d’una forma naïf que pot despertar simpatia, però que, si un hi reflexiona una mica, resulta moralment inacceptable. Escoltem a diari sentides proclames a favor de la llibertat, de la democràcia, de la valentia del poble, etcètera. Crec que tots els que ens considerem persones decents hem de compartir aquestes proclames. Hem d’alegrar-nos del que està passant en aquests països mercès al comportament heroic de les seves poblacions (recordem que a … Continuar llegint →

Mentre la revolució bullia només a Tunísia, la cosa era senzilla, almenys per al mer observador extern. És un moviment contra la corrupció i la pobresa i a favor de la llibertat i la dignitat. Cal desitjar èxit als homes i dones que sortien i surten al carrer i van foragitar el dictador. No és desgavellat creure que es pot avançar cap al que molts anhelen: un país àrab democràtic, democràtic de veritat. Si Tunísia ho aconseguís trencaria molts motllos, moltes idees preestablertes, molts prejudicis. El que succeeix a Tunísia representa una gran oportunitat per als tunisians, però, en un … Continuar llegint →

er parlar d’aquest assumpte hauríem de començar per identificar-lo: en molts països musulmans hi ha en marxa de fa temps un gran moviment d’assetjament i persecució dels cristians per part de l’islamisme violent. Aquesta «persecució de masses en tota regla», com l’ha qualificat Bernard-Henri Lévy, compta sovint amb la complicitat dels aparells administratius. Aquest 2011 el vam començar amb la matança d’Alexandria, a Egipte, on van morir 21 persones i unes 80 més van resultar ferides. De l’odi, però, no en queden excloses les nostres ciutats, objectiu del fanatisme islamista, com saben prou bé els habitants de Madrid, Londres o … Continuar llegint →

Liu Xiaobo no podrà recollir el Nobel de la pau a Oslo: està en una presó xinesa. Tampoc hi deixen anar la seva família, així que el pròxim 10 de desembre ningú no compareixerà a la cerimònia. Amb la concessió del Nobel de la pau al dissident Liu Xiaobo estem tornant a veure com les gasta el govern de la Xina. La mateixa rigidesa cruel que va aplicar a Tiananmen o amb què tracta els tibetans o els uigurs. També sabem, encara que Pequín es negui a facilitar les dades, que és l’Estat que més penes de mort -poden ser … Continuar llegint →

Pacifisme Vaig estar a favor de la intervenció a l’Afganistan. Després de l’Onze de Setembre em semblava del tot legítima, justificada i necessària. No sóc pacifista. O almenys no si per pacifista s’entén estar en contra de “qualsevol” guerra. Sóc dels que creu que hi ha guerres legítimes, justificades i necessàries. I sé, com ens ensenya la història, que l’afany per eludir com sigui l’enfrontament condueix a vegades a catàstrofes devastadores. Tampoc odio els militars i trobo alguns valors castrenses molt positius. Talibans La intervenció a l’Afganistan, on acaben de morir dos guàrdies civils i un traductor espanyols, no sé … Continuar llegint →

Alliberats Han estat alliberats els dos cooperants catalans segrestats fa nou mesos per Al-Qaida. Benauradament, el drama no ha esdevingut tragèdia i Roque Pascual i Albert Vilalta es troben sans i estalvis. L’alliberament s’ha aconseguit després de moltes gestions i negociacions a càrrec del govern espanyol. El preu pagat inclouria deixar anar l’organitzador del segrest, un mercenari que es trobava pres a Mauritània, i una determinada quantitat de diners. Cedir El dilema moral que plantegen els segrestos d’aquesta mena és d’una gran intensitat. No cedir significa molt probablement enviar a la mort el segrestat. Cedir, a més de reforçar l’organització … Continuar llegint →

Lula da Silva és, per molts motius, una de les figures polítiques més interessants no sols de Llatinoamèrica, sinó també del món. Procedent del radicalisme d’esquerres i del sindicalisme, després de vàries derrotes, Da Silva, del Partit dels Treballadors, va ser elegit per ocupar la presidència del Brasil el 2002. Des d’aleshores ha dut a terme, a desgrat del seu passat, polítiques moderades, socialdemòcrates, que han fet avançar el seu país pel camí del progrés econòmic i també social. Brasil és avui un país emergent i Da Silva un polític reconegut mundialment. No obstant, mentre al seu país donava continuïtat … Continuar llegint →