Barcelona és una cosa i la resta de municipis catalans, una altra de diferent. La capital és una qüestió de política nacional, mentre que la resta és, sobretot, política local, s’insisteix. Hi estic d’acord. A l’hora d’analitzar una i altra cosa ho hem de fer amb ulleres diferents. M’estendré poc en Barcelona, on Ada Colau ha preferit pactar amb el PSC i obtenir els vots de Valls (que no són ni seran de franc) més que no pas governar amb el partit amb el que clarament més coincideix: ERC. Per què? La resposta és simple: perquè volia l’alcaldia. Les polítiques … Continuar llegint →

Mefistòfil, el dimoni que simbolitza la temptació, ronda impúdicament Ada Colau. I ella es deixa festejar. Va perdre les eleccions, però Mefistòfil la pot mantenir al capdavant de la ciutat. Només cal que l’antiga activista antisistema, faci una cosa: vendre-li la seva ànima (i la del seu projecte polític). El preu és alt, però l’ambició i l’avidesa d’Ada també. Mefistòfil ofereix, sedueix, posa en safata. Insisteix, pressiona. L’angelical Ada es deixa festejar. De moment, ha insinuat que tal vegada sí que optarà a l’alcaldia i permetrà que Manuel Valls l’encimbelli. Mefistòfil somriu, aquesta és exactament l’oferta. Valls xiuxiueja a l’orella … Continuar llegint →

Va succeir. El destí va tancar-se sobre si mateix i el germà petit, Ernest, va emular el seu germà gran quasi trenta-set anys després, els que han passat des que Pasqual Maragall va convertir-se en alcalde de Barcelona. Ernest Maragall evoca també l’esqueixament del PSC en els últims anys, que ha perdut gran part del seu sector catalanista. ERC se la va jugar, se la va jugar molt, en elegir el seu candidat i l’aposta, l’experiment, li ha sortit bé. Molt ajustadament, però li ha sortit bé. L’ hegemonia republicana a la política catalana es va consolidant, entre d’altres coses … Continuar llegint →

Va succeir. El destí va tancar-se sobre si mateix i el germà petit, Ernest, va emular el seu germà gran quasi trenta-set anys després, els que han passat des que Pasqual Maragall va convertir-se en alcalde de Barcelona. Ernest Maragall evoca també l’esqueixament del PSC en els últims anys, que ha perdut gran part del seu sector catalanista. ERC se la va jugar, se la va jugar molt, en elegir el seu candidat i l’aposta, l’experiment, li ha sortit bé. Molt ajustadament, però li ha sortit bé. L’ hegemonia republicana a la política catalana es va consolidant, entre d’altres coses … Continuar llegint →

No puc evitar la temptació de provar de desxifrar l’elecció de Meritxell Batet i Manuel Cruz al capdavant de, respectivament, el Congrés i el Senat. El moviment de Pedro Sánchez es produeix com a rèplica al bloqueig independentista contra Miquel Iceta, el primer candidat a presidir la Cambra Alta. Què busca Sánchez amb aquesta ‘operació dos per un’? Amb aquesta pilota a l’esquena de la defensa d’ERC i Junts per Catalunya? En primer lloc, presentar davant d’Espanya i Catalunya l’independentisme com a contrari al diàleg. Com a culpable que res s’hagi mogut. Això lliga amb una acusació que no s’ha … Continuar llegint →

No deixa de ser curiós i alhora trist el grapat de proclames, queixes i juraments que la dreta ultraespanyolista i la premsa madrilenya afí han anat destil·lant durant els dies de l’embolic absurd entorn les candidatures al Parlament Europeu de Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. Resumint molt: si el fiscal contradiu la Junta Electoral Central o el Suprem no troba res que pugui convertir els independentistes en inelegibles, no és perquè així ho dicten la llei i el sentit comú. No. És que la fiscalia obeeix ordres secretes d’un Pedro Sánchez venut als independentistes o perquè al Tribunal … Continuar llegint →