Los que detestan la amnistía

Que el liderazgo de la negociación con el PSOE sobre la amnistía la acapare y capitalice Carles Puigdemont tiene una cosa buena: el silencio. Por una parte, los pragmáticos permanecen callados y expectantes. Por la otra, entre los más combatientes ‘octubristas’ y los ‘borrasistas’ de Junts reina también la contención. El ruido, en el bando independentista, lo organizan si acaso personajes tan dispares y peculiares como, por ejemplo, Dolors Feliu, la presidenta de la ANC y su lógica dislocada. O la siempre animosa y contundente Clara Ponsatí. O la pubilla infatigable de Ripoll, Sílvia Orriols. Al trío de señoras hay … Continuar llegint

Renunciar a l’autodeterminació unilateral?

La qüestió de la dita unilateralitat ve a ser, en aquestes negociacions per a la investidura de Pedro Sánchez, com el monstre del llac Ness: de tant en tant treu el cap amb força, i després torna a amagar-se en les profunditats ombrívoles. Han aparegut informacions periodístiques que apuntaven, per exemple, que el PSOE reclama a l’independentisme que rebutgi la via unilateral com a condició per concedir l’amnistia. Per dir-ho amb la cèlebre frase de Jordi Cuixart: que no ho tornin a fer. A partir d’aquestes informacions s’han produït opinions molt dividides: mentre que aquesta exigència per a uns és … Continuar llegint

El terraplanisme independentista rebutja l’amnistia

Dolors Feliu, la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, va assenyalar, el diumenge passat, 1 d’octubre, que no hi pot haver amnistia si no hi ha alhora autodeterminació. Perquè l’amnistia sola, va continuar, “blanqueja Espanya” i és, per tant, una “trampa”. “No volem ser un poble perdonat i vençut”, va reblar. Uns dies abans, en la commemoració de l’Onze de Setembre, havia exigit a ERC, Junts i la CUP que declarin la independència immediatament o convoquin noves eleccions perquè uns altres —la “llista cívica” que ella impulsa— puguin fer-la. Mentrestant, un sector del Consell de la República, presidit per Carles Puigdemont, … Continuar llegint

Un discurso para luego

El presente, el presente real, fáctico, es malo, muy malo para Alberto Núñez Feijóo. Incluso de un gris sucio y tristón, y para rematarlo, con no pocos riesgos asomando en el horizonte. Las últimas y largas semanas no han sido tampoco, ni mucho menos, luminosas. Tras quedarse, el PP y Vox, demasiado cortos en las elecciones de julio, Feijóo permaneció atónito, desconcertado, incapaz de comprender cabalmente lo que estaba y le estaba sucediendo. Entonces empezó a dudar, a decir una cosa y luego la contraria, a trastabillarse aquí y allá. A dar palos de ciego. Hasta que irrumpió Aznar y … Continuar llegint

El català al Congrés: un èxit independentista o nacionalista?

L’entrada del català i les altres llengües oficials al Congrés de Diputats és un fet històric, i no exagero gens ni mica. És molt rellevant, tant per als catalanoparlants com per a la resta de ciutadans de l’estat espanyol. Ho és perquè atorga visibilitat i contribueix al prestigi de la nostra llengua, i ho fa en el mateix cor de la democràcia espanyola. A partir d’ara, els catalans podrem ser representats a la seu de la sobirania popular espanyola en català. Al mateix temps, els ciutadans espanyols s’adonaran de forma real, fàctica —anava a dir palpable— que a Espanya es … Continuar llegint

Madrid no es para Feijóo

El domingo, 24 de septiembre, Alberto Núñez Feijóo y el PP se concentrarán en Madrid. Lo harán para protestar contra un eventual pacto de investidura de Pedro Sánchez con el independentismo catalán, más en concreto, con Puigdemont y Junts per Catalunya. Será un acto preventivo. Se manifiestan, ese es al menos el motivo alegado, contra una supuesta amnistía y un supuesto referéndum o consulta, es decir, que aún no existen. Ni tan solo se conocen borradores. Dos días después, en la sesión de investidura, no es Sánchez quien pedirá a los diputados que le den su confianza, sino Feijóo. El … Continuar llegint

Puigdemont ha creuat el Rubicó

Hi ha successos i decisions en la vida, i per descomptat en la política, que no tenen marxa enrere. Un cop s’han produït resulta impossible recompondre la situació anterior, tornar a les coses tal com eren abans. Per a bé o per a mal, aquell succés o aquella decisió és irreversible. Aleshores no resta cap altra opció que continuar endavant tenint en compte la transformació que s’ha produït. Això, o una cosa molt semblant a això, és el que ha ocorregut en les últimes setmanes en la política catalana i també espanyola. La decisió del president Carles Puigdemont i de … Continuar llegint

Ningú, ni Puigdemont, no sap què passarà

Constato un canvi d’actitud general amb relació a les possibilitats que Carles Puigdemont faci president Pedro Sánchez. No es pot dir que l’eufòria s’hagi desfermat, però sí que n’hi ha molts que han deixat l’escepticisme enrere i estan convençuts que, finalment, el líder de Junts acabarà tancant un acord amb el PSOE. Noto aquesta diferent actitud tant en periodistes i tertulians com en els partits catalans i espanyols. Fins i tot, també, en la premsa de dretes de Madrid (i en Felipe González), que comença a témer seriosament que es reediti l’executiu de coalició entre el PSOE i Sumar (abans … Continuar llegint

Front comú Junts-ERC davant Pedro Sánchez: vols dir?

La unitat de l’independentisme, això és, fonamentalment d’ERC i Junts per Catalunya, va monopolitzar la sessió de dimecres al Parlament. Els resultats de les eleccions del passat dia 23 han donat la clau del futur govern espanyol als partits sobiranistes bascos i catalans, i, molt específicament, a Junts, la formació més reticent a pactar amb Pedro Sánchez i el PSOE. Pere Aragonès va insistir dimecres a demanar unitat d’acció a l’independentisme, amb l’objectiu de treure el màxim rendiment dels catorze diputats (set i set) de què disposen republicans i juntaires al Congrés. El president va afegir que cal deixar al … Continuar llegint

El ‘gobierno Frankenstein’ sigue vivo (aún)

Son numerosas las lecciones a extraer de los resultados del pasado domingo. Una de ellas, nada menor, es que la realidad ha rasgado violentamente la burbuja mediática madrileña. Fueron ellos, con la ayuda inestimable de las empresas demoscópicas, que proveyeron de una cascada de encuestas como nunca antes, quienes intentaron imponer un marco mental que dibujaba un triunfo rotundo del PP, que podría o gobernar en solitario o bien con Vox. La estructura mediática española, centralizada y radial, otorga la influencia suficiente para imponer un determinado modo de ver las cosas. El objetivo era crear la sensación de que una … Continuar llegint