Sánchez, guardià de la Transició

La situació de bloqueig que pateix Espanya mentre transcorre un estiu asfixiant presenta alguns trets inquietants, estranys i diferents de les dificultats a l’hora de formar govern després de les eleccions del 2015 i 2016. La crisi actual tampoc s’assembla a la que, amb certa freqüència, travessen altres estats del nostre entorn. Existeix la tendència d’analitzar el conflicte actual situant el focus en la personalitat dels actors que tenen d’un rol determinant. Una altra aproximació, igualment legítima, consisteix a aprofundir en l’observació de les estratègies respectives i en l’avaluació de la seva eficàcia a l’hora de procurar els objectius buscats, … Continuar llegint

Ens calen polítics ben pagats

En una decisió que estic segur que havia rumiat llargament, Ada Colau va apujar-se el sou així que va ser investida de nou alcaldessa. Al marge de penjar de nou el llaç groc al balcó consistorial, va ser una de les primeres decisions que va prendre. Concretament, Colau ha passat de percebre 2.200 euros nets al mes a 3.100. Així, Barcelona en Comú rep ara una proporció més petita del sou de l’alcaldessa. Els comuns, doncs, rectifiquen. Esmenen parcialment aquell seu discurs populista segons el qual els polítics eren uns privilegiats, uns aprofitats, que cobraven massa. Tot i saber que … Continuar llegint

Albert Rivera, atrapat en el seu laberint

Oblidem-nos ara de la fal·lera de Pedro Sánchez per preservar el sistema, el dit règim del 78, d’elements estranys i distorsionadors. I oblidem-nos també del narcisisme de tots plegats. I fixem-nos per un moment en el quart home del vodevil, Albert Rivera. Rivera va ser acuradament seleccionat pels rics i els poderosos, una bona colla d’ells amb taula reservada a l’Ibex 35. El van fitxar de la pedrera catalana per tal d’apuntalar el sistema de poder espanyol en un moment en què trontollava. Rivera, per la seva banda, es va creure que ell i Ciutadans serien el relleu del PP … Continuar llegint

Inmadurez y narcisismo políticos

El escenario. Visto lo visto últimamente y en el pasado, tenemos dos posibilidades. O cambiar las reglas de juego para adaptarlas a la particular cultura política española o, si no, cambiar la cultura política española (algo mucho más difícil, pero absolutamente recomendable). Si en España cuesta horrores ponerse de acuerdo y gobernar en coalición, una alternativa es modificarlas reglas para que, quien gane las elecciones, reciba un plus, un bonus, y lo tenga más fácil para formar gobierno (esto es lo que, precisamente, se ha apresurado a proponer Pedro Sánchez). Existen bastantes ejemplos de sistemas que disponen de mecanismos de … Continuar llegint

Para eso le votaron

El independentismo catalán hizo oír su voz dentro y fuera del Parlamento Europeo de Estrasburgo. Dentro, porque el eurodiputado Mattew Carthy, del Sinn Féin, dirigió una nueva interpelación a Antonio Tajani, el presidente saliente del Europarlamento, para que respondiera sobre Catalunya. Tajani, antiguo portavoz de Berlusconi y que tanto ha maniobrado contra el independentismo, calló ante la invectiva del irlandés y ante la indignación de los eurodiputados -algunos de los cuales blandiendo imágenes de Puigdemont, Junqueras y Comín- que apoyan la causa independentista al entender que están en juego las mismas bases de la democracia. Fuera, unas diez mil personas, … Continuar llegint

Divorcios, traiciones y lágrimas

Nadie ha conseguido salir indemne de las investiduras de alcaldes y alcaldesas. La enrevesada y tensa situación catalana explica, seguramente, las dificultades de los partidos a la hora de llegar a acuerdos. En pueblos y ciudades a lo largo del país se han producido alianzas impensables, auténticas batallas de pullas y reproches, y desenlaces sorpresa. La supuesta ‘germanor’ entre independentistas no ha aparecido por ninguna parte. Se han sucedido los agarrones por los pelos, los arañazos y las patadas en la espinilla entre republicanos y posconvergentes (sí: los que gobiernan juntos en la Generalitat). Un pimpampum penoso, lamentable, de esos … Continuar llegint

Ajuntaments: ERC té un pla

Barcelona és una cosa i la resta de municipis catalans, una altra de diferent. La capital és una qüestió de política nacional, mentre que la resta és, sobretot, política local, s’insisteix. Hi estic d’acord. A l’hora d’analitzar una i altra cosa ho hem de fer amb ulleres diferents. M’estendré poc en Barcelona, on Ada Colau ha preferit pactar amb el PSC i obtenir els vots de Valls (que no són ni seran de franc) més que no pas governar amb el partit amb el que clarament més coincideix: ERC. Per què? La resposta és simple: perquè volia l’alcaldia. Les polítiques … Continuar llegint

La Cambra no es una anomalía

La conquista de la Cambra de Comerç de Barcelona por parte de la candidatura ‘Eines de País’, impulsada por l’Assemblea Nacional Catalana, pilló absolutamente por sorpresa a las grandes empresas acostumbradas a hacer y deshacer a su gusto. Daban por sentado y entendido que la Cambra era su casa, por lo que el resultado de las elecciones les dejó atónitas, desconcertadas. La primeras reacciones no fueron elegantes, sino fruto del enfado y el mal humor. Es comprensible. La operación fue un auténtico ‘blitzkrieg’, una guerra relámpago, un golpe sorpresivo y fulminante. Impresiona el alarde de precisión y eficacia demostrado por … Continuar llegint

El festeig d’Ada Colau i Mefistòfil

Mefistòfil, el dimoni que simbolitza la temptació, ronda impúdicament Ada Colau. I ella es deixa festejar. Va perdre les eleccions, però Mefistòfil la pot mantenir al capdavant de la ciutat. Només cal que l’antiga activista antisistema, faci una cosa: vendre-li la seva ànima (i la del seu projecte polític). El preu és alt, però l’ambició i l’avidesa d’Ada també. Mefistòfil ofereix, sedueix, posa en safata. Insisteix, pressiona. L’angelical Ada es deixa festejar. De moment, ha insinuat que tal vegada sí que optarà a l’alcaldia i permetrà que Manuel Valls l’encimbelli. Mefistòfil somriu, aquesta és exactament l’oferta. Valls xiuxiueja a l’orella … Continuar llegint

Cuidado con los espejismos

Los espejismos no son infrecuentes, pero eso no los hace menos peligrosos. Pueden llegar a desorientar hasta el punto de conducir rápida e inadvertidamente a un destino fúnebre. Como es sabido, los espejismos, esas trampas perceptivas, se originan al atravesar la luz del sol capas de aire de distinta densidad. Pueden hacer que las cosas -un frondoso oasis, por ejemplo- parezcan cercanas cuando se hallan alejadísimas, e invierten las imágenes, de forma que lo que está del derecho parezca del revés. El espejismo, entiéndase como metáfora, es hoy el peor enemigo al que se enfrenta el mundo posconvergente. La victoria … Continuar llegint